EL LOCAL QUE ALBERGA EL BAR FONFONE ÉS COM UNA LÍNIA RECTA TRAÇADA AMB REGLE. PICHIGLÁS, NOM PROFESSIONAL DEL DISSENYADOR ALFONSO DE LA FUENTE, VA CONTINUAR LA DINÀMICA, I AMB L’ESCAIRE I EL CARTABÒ VA CREAR UN MÓN GEOMÈTRIC. PERÒ, COM LES FORMES GEOMÈTRIQUES D’AQUEST INTERIORISTA NO SÓN LES MATEIXES QUE S’ENTENEN DES DEL RACIONALISME MÉS PUR, VA OMPLIR-LES DE PASSIÓ. ÉS PER AIXÒ QUE VA DIVIDIR EN DOS L’ESPAI MITJANÇANT LA IL·LUMINACIÓ. ELS TONS VERDS I BLAUS CONVIDEN A ENTRAR AL PARADÍS, PERÒ DE NIT RES NO ÉS EL QUE SEMBLA I, PER AIXÒ, LA PART INTERIOR DEL BAR DE COPES ES TRANSFORMA EN L’AVANTSALA DE LA TEMPTACIÓ, GRÀCIES A UNA LLUMINOSITAT DE TONS VERMELLS, GROCS I TARONGES.

Càlida geometria
Pichiglás sent una especial devoció pel Fonfone. Fou el seu primer disseny integral amb tots els elements del mobiliari creats per ell. Aquest jove autor procedia del món del reciclatge. Els seus primers projectes es van iniciar en torn dels contenidors grocs on es dipositen residus de plàstic a Barcelona. La seva cultura del disseny, més que fonamentar-se en l’acadèmia, procedeix del carrer. Així, és rellevant el fet que aquest establiment es trobi en un carrer tan emblemàtic de Barcelona com el d’Escudellers, on el paisatge humà és heterogeni i està format amb una singular barreja que també es dóna al mateix Fonfone. Aquest bar hereta certes reminiscències minimalistes que combina amb les exuberàncies psicodèliques, passades, al seu torn, pel sedàs domesticador de les línies pures. Pichiglás barreja tots aquests registres en una al·lusió clara a les diferents sensacions que poden produir-se de nit en un bar de copes: contenció, disbauxa i distorsió. La longitud del local queda potenciada per una llarga barra en la qual els clients més nostàlgics i somiadors poden trobar reminiscències de l’antic Hollywood, i un sofà de fibra de vidre ens situa als materials d’elaboració química tan propers al dissenyador. No en va, el seu nom està extret de l’adaptació que la seva àvia feia de la paraula plexiglàs, definició emblemàtica del triomf del plàstic en la societat moderna i quasi motivació primitiva de la trajectòria d’Alfonso de la Fuente.